dimarts, 21 de juliol de 2009

Les frases eternes dels mestres (i II?)

Fa un mes que vaig escriure una entrada al bloc parlant del que jo anomene "les frases eternes dels mestres". Comentava que un company de feina (ex-company ja, perquè el curs que ve no sé encara en quin col·legi vaig a treballar; ni ell tampoc) i jo havíem estat divertint-nos recordant aquelles paraules que els professors han emprat tota la vida, i hui segueixen -seguim (alguns més que altres)- utilitzant.

Allò fou una primera part. Vaig avisar que la cosa continuaria; de manera que un mes després ací tenim la segona -i definitiva?- edició. Anem allà.

Com fa moltíssims anys, hui els xiquets segueixen formant una fila per a entrar a classe i una altra per a eixir. Bé, no sempre és així, però a la majoria de centres de primària es continua fent. Açò dóna lloc, ara com abans, a que molts alumnes es barallen per estar el més davant possible; si es pot ser el primer, millor que millor. Tant a l'hora de l'entrada com a la de l'eixida.

En la fila que es fa abans d'anar a classe, el docent sol intervindre quan les discussions van augmentant de to i el desordre comença a imperar. La reflexió, aparentment plena de sentit de comú, és la següent: "Jo no ho entenc! Si tanta presa teniu després per a eixir, per què voleu ser ara els primers?". Açò sol provocar immediatament el silenci i l'ordre dels xiquets. Però ells no interioritzen el raonament perquè, quan el mestre deixa de vigilar, aquestes discussions van reprenent-se de nou a poc a poc.

La segona frase eterna que vull introduir està relacionada amb aquell alumne que no sol fer els deures, i/o que no té llapis, i/o que no ha portat el llibre... El xiquet fa servir normalment una excusa clàssica (les frases dels alumnes també són eternes): "Se m'ha oblidat". En eixe moment és quan ve la sentència del professor: "Un dia se t'oblidarà el cap!". I tenim, clar, la consegüent riallada de la resta d'estudiants. En certa manera, el mestre aplica ací una mena de càstig: degut a la reiteració en "l'oblit", humilia el xiquet davant els companys, portant a l'extrem absurd un "costum" seu producte del caos, el desordre i qui sap quins factors familiars.

Tercera i última. Es tracta de tot un clàssic. Hi ha diverses situacions en què un alumne ha fet una malifeta: per exemple, pot haver-li pegat a algú; o haver furtat una cosa de classe... Una vegada aquest xiquet es troba cara a cara amb el docent, és freqüent escoltar la següent seqüència de pregunta-resposta:

Professor: "Per què li has pegat (has furtat la grapadora, etc.)?!".

Estudiant: "És que m'ha dit Salva (o qui siga) que li pegara".

L'alumne, en aquestes edats, tracta d'evadir la responsabilitat del seu acte amb l'excusa que la idea ha sigut d'un altre, el qual li ha dit que ho fera. És una ingenuïtat eterna (i graciosa!); la feien servir els xiquets de fa cinquanta anys, i hui es continua utilitzant. Ací és quan ve la clàssica pregunta retòrica del mestre de tota la vida: "I si Salva et diu que et tires a un pou, tu et tires a un pou?". Alguns professors afegeixen: "Eh??". D'aquesta manera, el docent desmunta la "lògica" de l'esquema presentat per l'alumne.

Abans he dit que aquesta era la segona entrada sobre l'assumpte de les frases eternes dels mestres i he posat un interrogant a la paraula "definitiva". N'he presentat sis, però és clar que hi ha moltes més. Seria interessant que, als comentaris, féreu les vostres aportacions (sigueu professors o no). Si en proposeu unes quantes, promet una nova entrada recopilant-les totes: les tres de fa un mes, les de hui, les vostres i algunes altres que tinc anotades al meu bloc (al de paper).

2 comentaris:

Eva ha dit...

Són genials aquestes frases, les vegades que les hem sentit i les que ens queden......
Quan recordi algunes ja te les faré arribar...
Salut!!!

Vicent ha dit...

Gràcies pel comentari, Eva. I a veure si t'animes a dir-me alguna frase. Després del fracàs de la proposta..., a veure si aconseguisc una -la teua- aportació! He,he...


Una abraçada