Ahir vaig llegir a un diari digital que el Govern català havia fet públiques unes dades sobre la salut de la nostra llengua: desena llengua en traducció, catorzena llengua a Google, vintena llengua en edició...Hi ha gent que parla de triomfalisme, de poc realisme, en aquesta mena d'informes. Tanmateix, no pretenc entrar en això. Vull reproduir part d'un comentari d'un lector fet a partir de la notícia en qüestió:
"Tot això està molt bé però la llengua ha de ser necessària i útil en el seu territori i la llengua catalana no ho és. Continua havent-hi molta gent que no entén la nostra llengua. Trobo que des del parlament, també, s'haurien de fer lleis que fessin necessari el català (...). Dues llengües en un mateix territori no poden subsistir, sempre hi ha una que ho vehicula tot i en aquest cas és la llengua castellà, és el que s'anomena diglòssia. El bilingüisme és una trampa mortal per la llengua catalana (...)"
M'interessa -sobretot- la part que he marcat amb negreta. Mentre vaig preguntant-m'ho, m'agradaria preguntar-vos-ho:
Penseu que el català i el castellà poden coexistir sense que una llengua tendisca a substituir l'altra? Amb el marc territorial actual? Amb una altra estructura -Estat espanyol federal, Estat català (o català-valencià-balear) independent...? En cap cas?
14 comentaris:
Mai cap llengua ha pogut coexistir amb una altra. Sempre hi ha una llengua que fagocitarà l'altra i eixamplarà el seu nombre de parlants i de territori on s'utilitza. Les llengües no entenen de democràcia. És un parany parlar de cooficialitat lingüística; això sempre és la tesi de la llengua dominant sobre la que anirà quedant de substrat. Ha ocorregut sempre en totes les llengües de la història.
L'única possibilitat de sobreviure llengua i cultura -no oblidem que la duguem unida- és la independència. Som una NACIÓ i ens cal ser sobirans i en català (i per descomptat jo parle dels PaÍsos Catalans). No tenim res a veure amb Espanya més enllà de ser un país conquerit per les armes i colonitzat. Estem subsistint per la lleialtat d'alguns individus, que no pels diversos governs que anem tenint; sempre subsidiaris d'Espanya.
Doncs això, Salut i Terra
La pregunta serà incomoda per a tu, perquè com has pogut comprovar, per a Francesc Mompó no ho és. Ni la pregunta ni la resposta. Ara, com tu eres un relativista buenista i cristià i amic de Juan Enrique Tur i la pesca, doncs t'incomoda la pregunta i la teua mala consciència (cristina, naturalment, encara que això és gairebé una redundància) et fa traslladar la pregunta als demés. El que passa, és que al fer-ho, trasllades també els teus prejudicis. No obstant això, jo t'anime, perquè veig que vas madurant a poc a poc. Almenys ara dubtes...
Perdó, encara que Cristina i cristiana tenen la mateix arrel, volia dir, "cristiana" clar, he, he, he.
Totalment d'acord amb el comentari de Francesc. Durant algun temps vaig pensar en un estat federal com una possibilitat, però per ser-ho hauria de ser simètric --sense supremacia espanyola-- i crec que això és simplement impossible (el català, cooficial a Madrid i llengua d'un estat federal? em sembla que no...). Tal i com ens veuen, al màxim que podem aspirar és a la seua tolerància, sempre que no emprenyem molt; però mai ens consideraran com a iguals. Per simple dignitat, i cada vegada més còmodament: no hi ha cap altra opció...
Anònim:
Considere que la pregunta és -o pot ser- incòmoda pel simple fet que convivim amb castellanoparlants. És una realitat incontestable.
Per altra banda, accepte que em faces suposats diagnòstics amb to despectiu i insultant. Però, ja que et molestes en visitar el bloc, podries -a més d'això- opinar sobre l'assumpte plantejat.
Et diré també que pots comprovar, fent clic a l'etiqueta Llengua, que sobre el tema lingüístic he publicat un número considerable d'entrades. Potser ho desconeixies, no ho sé.
Per últim, t'aclariré que la intenció d'aquesta entrada és posar l'accent en una de les possibilitats que permeten els blocs, com és l'ús dels comentaris. La meua opinió no ha de ser més important que la de qualsevol altre. En aquesta ocasió, preferisc escoltar/llegir.
A veure, evidentment per a mi no és incòmoda ni la pregunta ni la resposta; pense el que pense i és el que dic. Ara bé, que la discussió -tampoc m'agrada massa discutir sobre aquest tema que ja fa temps que m'embafa- s'haja de fer amb anònims tampoc no em fa gràcia. Solc entrar sovint al blog de l'Aixeta i no hi veig cap problema. No sé que té a veure l'amistat -si és que n'hi ha- entre Vicent i Tur amb els seus pensaments. Si és el mateix Tur de l'Informatiu, jo hi faig una columna i mai no he tingut cap problema de la direcció per expressar les meves opinions.
Doncs això, que hi veig que la resposta de l'anònim (tot i que lloe la meva en la seva intervenció) va més enllà de la dialèctica.
Salut i Terra
La de gent que he sentit que a ells no els hi cal parlar català perquè estan a "España" i ells poden aprlar l'"español" i només l'"espanñol" per això. És una visió simple i tancada però que, realment, alguna gent té. Si es canviés aquest marc i estéssim en un Estat català, la percepció seria del tot diferent. A més, tindríem més recursos, més competències i segurament menys complexes per a tirar endavant mesures per a incentivar l'ús social de la llengua. Propagandes tipus "Queta" i d'altres no crec que serveixin per a res. Al meu entendre, només amb un Estat propi elc atalà tindrà el desenvolupament que es mereix i necessita.
Ah! l'Anònim! no m'hi havia fixat...
Vicent, potser et refereixes a l'eventualitat d'un estat (català) amb una minoria lingüística espanyola. Fa molt poc ho parlava amb una amiga de Bunyol, i té el seu aquell, per molt hipotètic que siga tot plegat. Hi ha, òbviament, la possibilitat que determinades zones castellanoparlants del País Valencià no volgueren --legitimament-- afegir-se a uns Països Catalans independents. Però, en cas contrari, vull pensar que seriem capaços de respectar els seus drets (potser a l'aranesa), com els de qualsevol altra minoria: d'alguna cosa ens ha de servir la història. En tot cas, dona per pensar i parlar una estona... almenys, per als que sabem ben poc de totes aquestes coses. Salut!
Si repassem qualsevol llibre de sociolingüística ens adonarem que això que en l'àmbit polític anomenen "bilingüísme" no s'aplica als territoris sinó a les persones. Això que en política anomenen -erròniament i fal·laçment- bilingüísme la sociolingüística ho denomina, clar i ras, "conflicte lingüístic". I en els conflictes lingüístics la llengua de la metròpoli aniquila la llengua de colònia. Qui voldrà fer-se palles mentals, "bonistes", està en el seu dret, però l'estadística de la sociolingüistica en aquesta qüestió és contundent; dues llengües no conviuen: la forta devora la feble.
M'ha resultat interessant l'apunt que ha fet Alfredrusel sobre les nostres "minories lingüístics", en referència a les comarques castellanoparlants, xurres i de la Canal que no són catalanoparlants però formen part del País Valencià. És interessant de debatre, tanmateix en aquest moment la llengua que perilla de mort és la catalana. I potser, si un dia es girava la cosa, sóc partidari de respectar els seus drets lingüístics dins uns Països Catalans independentes. No obstant això ara, quan el poder lingüístic és a la inversa, aquestes comarques no solament no reconeixen els nostres drets lingüístics, més i tot ens menyspreen profundament.
Salut
Vaaaa, Vicent, confesa que t'he posat el dit en la llaga---és que em divertix tant vore als cristians i postcristians incomodes.
A banda d'això, i per si no t'ha quedat clar, ho repetisc:
Sí, no poden conviure. Estic d'acord amb Francesc. I, a més, les altres opcions mixtes i tal (estats federals i demés), no són viables en el context actual. Ha quedat sobradament demostrat en les recents reaccions dels espanyols.
Per als legos en la matèria, aclarisc que açò ve a compter d'altres discussions amb Vicent a propòsit de com de relatiu és treballar de prostituta si t'abellix o com de relatiu és portar vel islàmic si t'agrada.
A mi estes coses em semblen greus confusions mentals heretats del cristianisme i certa il·lustració. És cert que això no és exclusiu de Vicent, però trobe en ell un cas exemplar. Amb tot em fa gràcia el seu bloc i per això li he proposat sovint que li canvie el nom per aquest:
L'AIXETA, UN XORRO MONOGRÀFIC DE CONFUSIÓ MENTAL.
Però, ai, no em fa cas!
Bromes a banda, jo crec que no es pot ser tan "buenista". A vegades cal l'enfrontament. Comarques com la Canal de Navarrés acceptarien fàcilment l'oficialitat del català perquè sempre ha estat així d'alguna manera, però el problema el trobaríem a altres llocs com València o Alacant. Hauríem de defensar on el català. Hauríem de buscar ací el desplaçament del castellà pel català? doncs clar que sí! perquè d'altra manera no eixirem d'aquesta. El buenisme, cafe per a tots i el relativisme no valen ací.
El que està a la vora del precipici no potser relativista. I nosaltres ho estem.
Jo crec que no és una bona actitud, ni és lògic, ni porta enlloc posar-se en guerra amb la meitat (és un dir, no pretenc ser exhaustiu) d'un país i amb el seu desig d'expressar-se i viure en una llengua o una altra. Està molt bé parlar d'utopies però la realitat lingüística del País Valencià és des de fa segles bilingüe, i amb açò em referisc al fet 1) que hi ha zones que són històricament castellanoparlants, 2) n'hi ha d'altres on moltíssima gent prefereix fer servir el castellà que el valencià. A banda, estem inserits en el context polític que estem. Això de no tindre res a veure amb Espanya em sembla més un desig que una realitat.
No vull posar-me en contra dels postulats de la sociolingüística, i segurament és cert que en una situació de convivència de dues llengües una sempre s'imposa sobre l'altra, però la meua opinió és que des de la situació actual (existència del castellà) es pot millorar molt el prestigi, la normalitat i l'ús del valencià. Crec que és en aquesta línia en la que cal treballar.
Potser som un país mediterrani molt passional però amb poca tradició de respecte (també cap a les llengües) i de sentit democràtic. Això ens fa cercar solucions fàcils davant situacions difícils.
Francesc Mompó, AlfredRussel, Albert, Cucarella i Josep Lluís: Aportacions molt interessants. Gràcies. I trobe que l'últim obri una mica el debat.
He plantejat la pregunta perquè em fa l'efecte que és una qüestió que no sol tractar-se obertament. Molts tenim més que clara l'evidència de la substitució lingüística que s'està produint al nostre territori, però veig que és interessant explicitar les reflexions al voltant de l'assumpte.
Això és una obvietat -com dic- al marc legal i territorial actual.
Però la pregunta va més enllà. Veureu que dic: "Penseu que el català i el castellà poden coexistir sense que una llengua tendisca a substituir l'altra?". No estic referint-me exclusivament a la substitució del català pel castellà: parle d' "una llengua" i de "l'altra".
AlfredRussel exposa una hipotètica situació del català com a llengua dominant als Països Catalans. Tendiria el castellà a desaparèixer necessàriament, en aquest cas? Dependria de l'estructura territorial existent i també del poder econòmic que hi ha al darrere de l'espanyol?
En resum: és impossible que les dues llengües coexistisquen a un territori sense tendències de substitució?
Cucarella respon amb claredat la pregunta (també Mompó): "l'estadística de la sociolingüística en aquesta qüestió és contundent; dues llengües no conviuen: la forta devora la feble."
El que he tractat de fer ha sigut centrar la qüestió en el nostre cas concret, amb les seues singularitats (la possibilitat d'un castellà residual, però amb un poder exterior impressionant; el tema de zones castellanoparlants al País Valencià, que apuntava AlfredRussel; la realitat que tenim, on tots ens relacionem amb persones que parlen castellà, com a punt de partida ara mateix...).
Publica un comentari a l'entrada