José Couso: el triomf de la impunitat

L'any 2003, durant la invasió d'Iraq, el càmera de Telecinco José Couso va ser assassinat per les tropes nord-americanes. Ell i altres periodistes es trobaven a l'Hotel Palestina, centre oficial de reunió de la premsa internacional, quan un carro de combat els va disparar.

No fou un accident. Recorde el titular del dia següent d'El Periódico de Catalunya; ho resumia molt bé: "Bush no vol testimonis".

No es tracta d'un fet estrany. La guerra, on s'assassinen milers i milers de civils, és la pitjor pel·lícula de terror que hom pot imaginar; per això, la guerra és també la guerra de la comunicació, de la imatge: els poderosos tracten de disfressar els seus crims amb eufemismes, amb ocultació d'imatges, amb la demonització de l'enemic, etc.

Recentment, durant la darrera massacre palestina, vam veure com Israel prohibia l'accés de la premsa -de les càmeres- a la zona de combat. És millor que ells s'inventen la història i després ens la conten a la seua manera, que no ens puguem apropar a la realitat.

L'atac nord-americà a l'Hotel Palestina va ser un avís, una mesura dissuasòria: no volem la premsa prop. És el llenguatge de les armes; o el dels polítics, a través de les armes. Cap sofisticació. Aznar va recolzar tot allò; hui Zapatero dóna el seu suport a la invasió d'Afganistan. Moralment idèntics, l'un i l'altre.

Els últims anys, la família de Couso ha estat lluitant legalment, intentant que la Justícia actuara contra els qui van assassinar el càmera. Evidentment, han topetat amb la impunitat amb què els Estats poderosos poden actuar. Res a fer, més enllà de la denúncia pública i de fer valdre la pròpia dignitat; també es tracta de tocar un poc els collons al Poder, que no ve malament.

Aquest matí hem sabut que l'Audiència Nacional ha anul·lat, per tercera vegada, el procés contra els militars que van disparar José Couso. La notícia no ha estat a les portades dels diaris; no tenia la importància que té saber que Espanya es troba a un punt de les semifinals en la Copa Davis, per exemple.

A la web www.josecouso.info, la família Couso Permuy ha penjat hui un text baix el títol d' "El triunfo de la impunidad". Ací el teniu:


El triunfo de la Impunidad (Miércoles 15 julio 2009) Familia Couso Permuy

Podríamos hacer un análisis jurídico del archivo que la Sección Segunda de la Sala de lo Penal de la Audiencia Nacional ha perpetrado sobre el caso de José Couso, pero, a estas alturas, queda bastante claro que en este cierre judicial no hay nada jurídico y sí mucho de sumisión y crimen.

Vivimos en un mundo “Orweliano”, 1984 ya está aquí. La guerra es la paz. El crimen es la democracia. La justicia es la impunidad. No hay más que leer la gran prensa. Que en el transcurso de un año mueran doce millones de niños y niñas por desnutrición debe ser una anomalía de la naturaleza. Que más de un millón y medio de personas fallezcan en Iraq en el espacio de seis años debe ser un viento de democracia. Que más de 300 periodistas hayan sido asesinados, también en Iraq, quizás sea producto de una epidemia que afecta a los reporteros en la cuna de la civilización.

Llegiu l'escrit complet ací.