dissabte, 20 de juny de 2009

Les frases eternes dels mestres (I)

Un company de feina i jo hem estat recordant últimament les frases eternes dels mestres: eixes que et deien de xicotet i que ara tu, com a docent, dius; o almenys les sents dir a altres professors. Ens hem descollonat prou amb açò i hem parlat inclús de fer una recopilació per escrit. És com mirar-nos des de fora i burlar-nos de nosaltres mateixos.

La veritat és que Jaume -que així li diuen, o no- és un tio desficaciat, et rius molt amb ell. Es tracta d'una persona espontània i totalment desinhibida. Aquests dies, amb això de les frases, ell anava dient eixes expressions de tota la vida a crits pels corredors de l'escola. Els altres mestres no sabien de què anava la cosa, i es quedaven una miqueta sorpresos, tot i saber com és Jaume.

I quines són les frases concretes que hem estat recordant? Hui en veurem tres; i un altre dia seguirem amb més.

La primera d'elles és emprada pel mestre quan constata que el grupet d'alumnes que no ha fet els deures, que no ha estudiat, etc. sol estar format pels mateixos xiquets sempre. "Sempre són els mateixos!", sol dir el professor mentre tota la classe està en silenci. Realment jo recorde haver-ho escoltat de xicotet en castellà: "¡Siempre son los mismos!".

Hi ha moments en què el soroll creat pels xiquets a l'aula ha anat augmentant a poc a poc, i la cosa comença a estar descontrolada. Una típica tècnica utilitzada per molts mestres consisteix a iniciar un compte que va de l'u al tres, elevant molt la veu: "Una...!, dos...!,...". La idea és que abans de dir "tres!" tots callen, per algun misteriós motiu, atès que ací el docent no ha fet cap amenaça concreta. De fet el tres no s'arriba a pronunciar normalment. Sí que ocorre -segur que a més d'un li sona açò- que hi ha ocasions en què, veient que la cosa no està funcionant, el professor allarga el compte tirant mà dels decimals: "Dos i mig...!!".

Per finalitzar, recordaré un clàssic comportament del xiquet i una no menys clàssica resposta del mestre davant eixa conducta. Si el docent comprova que un alumne ha ratllat la taula -i sap segur que ha sigut eixe alumne-, no és estrany que li dirigeixca la següent pregunta (retòrica?): "Tu en ta casa ratlles les taules? Eh??". El xiquet sol callar o respondre amb un quasi inaudible "no".


Situacions idèntiques a les de fa la tira d'anys, reaccions calcades. És com una obra de teatre que es va repetint cíclicament. I és que la societat ha canviat molt i, per tant, els xiquets també. Però l'estructura de les aules no ha evolucionat en absolut... I sembla que eixa disposició d'elements, junt amb l'herència cultural que l'acompanya, fan que moltes coses es reprodueixquen.

Continuarà, com diuen a les sèries de televisió.

4 comentaris:

zel ha dit...

Coi, m'he sentit a mi mateixa...tret de la primera, que em vaig proposar no dir mai dels mais, les altres dues les faig servir, i força...aixxxx!!!!

bajoqueta ha dit...

Una profe que teníen baixava la veu quan veia que natros la pujavem molt, sempre funcionava :)
Era un misteri com aconseguia fer-mos callar.

Vicent ha dit...

zel: Realment jo no dic cap d'eixes tres. Pel que fa a la primera, em sembla totalment antipedagògica: es llança el missatge de que un xiquet no pot millorar. Les altres no em semblen malament. Salutacions!

bajoqueta: Eixa tècnica jo sí l'he feta servir. Recorde un mestre que també ho feia i, a més, ens feia saber que ho feia.

Eva ha dit...

Ostres... llegint aquestes frases m´he autoanalitzat i la de "1,2...3" és la que més utilitzo, i no cal arribar mai al tres...
Espero la segona edició...
Salut!!!