dilluns, 5 d’octubre del 2009

Sols els pobres tenen coses

Va aparèixer fa pocs dies a Rebelión un interessant article de Santiago Alba Rico. El contingut del mateix ens fa reflexionar críticament i l'estil té una trista bellesa.

  • "Hi ha les criatures que no tenen cap valor -com els rosals, els rius i els iraquians- i les que tenen molt poc valor: totes les que podem comprar al mercat. Llancem al fem els mòbils cada tres mesos, els ordinadors cada any i mig i els cotxes cada dos anys."
  • "Una cosa és tot allò que es torna irreemplaçable amb el pas del temps, l'absència de la qual ens deixa un buit. Quan quelcom està a punt de convertir-se en una cosa, anem corrents al mercat a canviar-la per una altra. Amb el capitalisme, tot allò existent pot ser reemplaçat."
  • "S'ha parlat molt de les conseqüències ecològiques d'aquest model, però no s'ha dit tant que, en un món sense coses, tot es pot tractar sense cap cura. La il·lusió fonamental del mercat és que tot té solució."
  • "La realitat és que tot no té solució: ens trenquem, ens morim. Per això ens hem de cuidar els uns als altres. El capitalisme ens tracta sense cura: per això és necessària la revolució."




SÓLO LOS POBRES TIENEN COSAS
(Santiago Alba Rico)

En nuestra vieja casa de piedra, en un pueblecito cerca de Madrid, teníamos una parra que había trepado durante décadas, agarrada al muro, para desplegar sobre el balcón su sombra dulce de hojas y de uvas. Un día, no la encontramos; al pie de la pared dolorosamente desnuda se alzaba un muñón diminuto serrado con violencia, tristísimo cimiento vegetal de la catedral derribada. Al vernos, uno de los vecinos se nos acercó para explicarnos con naturalidad, y casi con reproche:

- Era un engorro. Me he comprado un coche nuevo más grande y tenía que maniobrar mucho para entrar en vuestra calle, exponiéndome además a que la parra me rayara la carrocería. Así que la he talado. Era dura la condenada; he tenido que sudar para cortarla.

Pedía casi que le agradeciéramos el esfuerzo. Tan improcedente le parecía que un árbol obstaculizase el camino de un coche, y tan natural esa jerarquía, que no podía imaginar nuestra contrariedad ni nuestra cólera. Entre coches, la lucha habría estado quizás igualada; pero entre un coche nuevo y una excrecencia natural que nadie había comprado, y que salía de debajo de la tierra, el coche nuevo debía hacer valer rutinariamente todos sus derechos.


Llegiu l'article sencer fent click ací.