dilluns, 2 de novembre de 2009

El suïcidi a la nostra societat

Llig al diari Público que el suïcidi és la segona causa de mort a l'Estat espanyol entre els joves de 15 a 24 anys. Les dades estan extretes de l'Institut Nacional d'Estadística i pertanyen a l'any 2007.

Ampliant el context en l'espai i el temps, m'assabente que -segons l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona- durant la segona meitat del segle XX la taxa global de suïcidis va augmentar en un 60% a tot el món. Atenent a dades recents, cada any se suïciden al planeta 873.000 persones, de les quals 163.000 són europees, representant la taxa més elevada del món.

Es parla de programes de prevenció on, a més de l'atenció individual, es tracta de promoure una sensibilització social davant els suïcidis consumats i els intents de llevar-se la vida. Concretament, a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau es treballa en aquest sentit, amb resultats més o menys satisfactoris.

Trobe que és molt important encetar iniciatives per tal d'afrontar aquesta greu realitat.

Tanmateix, ens hauríem de preguntar per què, a la nostra societat, hi ha tants suïcidis. Es pot actuar per tal de reduir-los, però també caldria buscar les arrels del problema. La segona causa de mort entre els joves de 15 a 24 anys: potser ens costa de ser plenament conscients d'aquesta inquietant afirmació. Un augment del 60% durant la segona meitat del segle XX: què ha canviat a les nostres societats?

He llegit que un dels factors de risc és el trastorn mental en forma de depressió, esquizofrènia i addiccions. Però dir això és parlar d'una conseqüència del que tenim a la societat, que al mateix temps pot ser causa d'una conducta suïcida. S'ha d'aprofundir més.

A mi se m'ocorren alguns elements que trobe que s'han de tenir en compte: exclusió social; competitivitat; individualisme; consumisme generador de frustracions; disgregació de xarxes afectives; reducció d'espais de relació...

5 comentaris:

Anònim ha dit...

al 2008 moriren 2.181 persones en accidents de trànsit(segons la DGT), i per suïcidi, al 2004, al voltant de 3.785 persones (segons l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau).
Total es van matar 1.604 persones més per voluntat pròpia que per accident de trànsit.
Perquè penseu que del suïcidi no es parla?

Albert B. i R. ha dit...

Pot semblar contradictori que, on millor benestar gaudim, més casos d'aquesta mena es produeixin. Estem envoltats de tants estímuls, ens diuen que hem de tenir tantes coses, que hi ha persones que, en no poder 8pk és senzillament impossible), defalleixen i cauen. És mol trist.
Per cert, felicitats pel bloc! És molt interessant!

Vicent Terol ha dit...

Anònim: Sembla haver-hi un cert silenci, certament. Silenci que no es justifica si tenim en compte la magnitud de les xifres. Imagine que és degut a que l'assumpte plantejaria massa preguntes, algunes d'elles qüestionant el nostre model socio-econòmic.

Albert: Benvingut i gràcies pel comentari. Estic d'acord amb el que dius. Des dels mitjans se'ns bombardeja contínuament amb missatges consumistes; la publicitat ens ofereix el paradís contínuament. Es genera una important frustració en aquest sentit (però també en altres coses, com per exemple el patró de bellesa). La cosa té diferents angles.

Josep Lluís ha dit...

Potser la societat actual té les necessitats bàsiques cobertes o satisfetes mínimament (menjar, benestar, educació, etc) i ara tenim moltes més aspiracions que, posem, fa 40 anys. Açò pot derivar en frustracions de campionat, si no s'assoleixen els objectius. Crec que hi ha molts factors que influeixen en la creació de les nostres aspiracions, fins i tot alguns que no imaginem. Sempre es parla de la publicitat, les pel·lícules... ¿algú n'aporta algun més?

En qualsevol cas, l'Home no està mai satisfet, sempre en vol més.

Salut a gojar la vida

Vicent Terol ha dit...

Josep Lluís, trobe que l'assumpte té molts elements a tractar. Per exemple, això que la societat té les necessitats bàsiques cobertes és discutible. Les xifres de l'exclusió social són importants.

Per altra banda, hi ha molta gent que pateix carència de bens elementals, però al mateix temps és addicta al consumisme, a certs productes que atorguen estatus... Els exemples més extrems ens criden l'atenció, però no cal mirar molt lluny per a trobar situacions d'aquest tipus.

Jo crec que eixe desig de consumir se'ns indueix per tal que funcionen els negocis baix les regles de joc del capitalisme.