Mentre Maurici caminava pel carrer, fullejava el diari. S’havia detingut en una notícia que parlava de la darrera polèmica suscitada per unes declaracions seues. Ho contemplava amb un somriure seré.De sobte, però també amb una progressió in crescendo, l’estranyesa el va envair. La percepció de la realitat, i amb ella la realitat mateixa, es veié qüestionada:
Era ell el polític de qui parlava el periòdic? Era casat i tenia dues filles? Tot això de les reunions era quelcom que vivia ell, Maurici?
Aquella sensació es va fer més i més present, entrant en el terreny de la por, com qui no pot despertar d’un malson. Les seues preguntes anaven ara més enllà:
Existien ell mateix i les persones que sempre havia conegut? Tot el que sempre -sempre...- havia conegut era de veritat? Existia l’existència?
Després d’uns instants, el pànic s'anà evaporant a poc a poc. Les coses tornaven a ser enfocades ara de la manera habitual i, així, Maurici recuperava la tranquil·litat.
Havia experimentat una estranya crisi de pocs segons. Una sensació, tanmateix, familiar; viscuda per primera vegada quan tenia tan sols deu anys. Quelcom en què Maurici preferia no aprofundir-hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada