dijous, 21 de maig de 2009

No va ser precissament un final feliç

Diuen que el mallorquí Joan Miquel Oliver recorda a Jaume Sisa. I és cert, però a mi m'agrada molt més el primer.

Oliver és el compositor de les cançons del grup Antònia Font i també té, paral·lelament, un projecte en solitari com a cantant. La banda no m'acaba de convèncer, més enllà d'algun tema concret; els discos d'ell, tanmateix, m'encanten.

Joan Miquel Oliver ha tret recentment un nou àlbum titulat Bombón mallorquín, el qual evoca un gelat molt característic de les Illes. En aquest curiós treball, Oliver fa una mena d'autobiografia on les cançons parlen, seguint un ordre cronològic, del pas de la vida. Per exemple, el primer tema s'anomena Lego: en ell rememora la seua infància.

El videoclip que podeu veure a continuació és el de la cançó Final feliç. Un tema cent per cent Oliver: naïf, indie, fresc, surrealista... Potser no és el millor del disc, però trobe que està molt bé; tant la cançó com el videoclip.




FINAL FELIÇ (Joan Miquel Oliver)

Ell va dir piscines, ella trampolins.
Ell va dir planetes, ella va dir ‘quins?’
I quina pena es desencís, què rotunda i què valent;
no va ser, precisament, no va ser un final feliç.

Ell va dir quimonos, ella maniquís.
Ell va dir tigressa, ella colibrís.
I quina pena es desencís, què dolenta i què dolent;
no va ser, precisament, no va ser un final feliç.

Ell va dir llimones, ella va dir groc.
Ell va dir pintura, ella va dir pot.
I quina pena es desencís, què dolenta i què dolent;
no va ser, precisament, no va ser un final feliç.
I quina pena es desencís, què rotunda i què valent;
no va ser, precisament, no va ser un final feliç.

5 comentaris:

elisabet ha dit...

Antònia Font és un dels meus grups preferits, però reconec que em va costar fer-m'hi. Dóna'ls més oportunitats, vaaa.
Quan arribi a casa escoltaré l'Oliver. La lletra té mooolt bona pinta, quins grans jocs de paraules! És un crac, aquest home!
salut!

elisabet ha dit...

Caram, m'ha agradat molt! Gràcies.

Vicent ha dit...

M'alegre que t'haja agradat. Ves amb compte, que la cançó s'enganxa i després vas pel carrer i sona al teu cap!

Amb Antònia Font m'ocorre que els trobe un aire trist i solemne alhora. No sé, no m'acaben d'entrar..., tot i que una cançó que es diu 'Oh, yeah!', o una cosa pareguda, m'encanta: em fa venir ganes de ballar a bots! En qualsevol cas, els escoltaré amb més calma a veure...

elisabet ha dit...

Wa yeah! és la cançó que em va enganxar a mi. És estrany que diguis que tenen un aire trist i solemne... potser és perquè els has escoltat a Coser i cantar, amb l'orquestra? Sonen més pausats. Però, en realitat, tot i que són fresquets i de música que també s'enganxa perillosament, sí que tenen un no sé què tristoi darrere de moltes lletres.
Ah, sí, deu ser l'Oliver... ;)

Vicent ha dit...

Els he escoltat en directe, i tenen un nosequé que fa que no m'acaben d'agradar. Em fa la impressió que Oliver diferencia molt els dos plànols de treball i les composicions són diferents, segons siguen per a Antònia o per a ell.

Ara, és cert que aquest "Final feliç" és trist. Però és un altra cosa! ;) En fi... Ja diuen això dels gustos...

Salut, elisabet!