dimarts, 4 d’agost de 2009

El dia de demà

De tant en tant hom escolta l'expressió "el dia de demà", emprada per a referir-se a una mena d'estabilitat futura. Parlem del dia de demà com si parlàrem d'un replanell al qual s'arriba després de pujar una sèrie d'escalons. "Compre aquest pis pensant en el dia de demà", per exemple.

Tanmateix, el dia de demà és una entelèquia. Quasi tots, de xicotets, hem pensat en un determinat dia de demà -situat al voltant d'una edat més o menys concreta- imaginant una cosa semblant a un present amb continuïtat en el futur: "quan siga major...". Però la realitat és que sobrepassem eixe futur -eixa edat- sense haver tingut la sensació d'haver habitat en un present llarg i indefinit; el deixem enrere amb la mateixa normalitat amb què deixàvem enrere el temps quan érem xicotets.

El futur no existeix; menys encara eixe futur anomenat dia de demà. Vivim sempre en el present.

L'anomenat dia de demà té cert sentit, si de cas, dins d'una estructuració de la vida -fases corresponents a diferents edats- en què se segueixen unes pautes culturals pròpies d'una societat determinada. Per exemple, molts pensen en la vida de casat quan parlen del dia de demà. Però, fins i tot en eixe cas, la cosa no té massa sentit quan es mira des de la subjectivitat de l'individu. Independentment que seguim les pautes socials establertes o no, estem sempre en el present; i la nostra percepció del moment -del present, de la realitat- no es correspon amb la idea que es transmet amb l'expressió "el dia de demà".

5 comentaris:

Eva ha dit...

Moltes vegades no es viu el present pensant en el futur, i quan te´n adones veus que no has disfrutat en el passat...
Salut!!!

Davit del carré Blanc ha dit...

Bon dia per la vesprada!
Xe, Vicent, la calor no et deixa fer la migdiada i et poses a divagar? És broma!!! Fas bé compartint coses amb els demés.
Mira, cada cop pense que sé menys coses. I no ho dic retòricament: és cert que estic convençut que resten moltíssimes coses lluny del meu abast. Per tant la teua reflexió soc incapaç de valorar-la.
Només hi ha un aspecte al qual pense que puc aportar alguna coseta. Hi ha un debat històric, que en la seua formulació actual dura tant com anys té la sociologia i, probablement, ja venia de segles enrere a la filosofia. Es tracta del debat entre el pes de l'acció dels subjectes (val a dir les persones) i els pes de l'estructura social als processos de canvi social. Potser és un debat irresoluble. Però hi ha algunes qüestions que, al llarg dels anys, s'han anat aclarint. Una d'elles és que les persones (individualment i en grup) juguen un paper gens menyspreable als canvis socials. El que ara és una "moda" (una pauta cultura segons les teues paraules), com ara el bikini a les platges, no ho era fa cinquanta anys: les persones van fer que canviara la pauta anterior. Potser un dels motors dels canvis és precisament la capacitat de projectar idees sobre el futur (pròxim -demà no vull anar tapada a la platja- o llunyà -pels meus fills no vull un futur amb desigualtats). La possibilitat de somiar potser siga una de les eines més importants que tenim per canviar les coses. I per enlairar-nos un poc per damunt de l'estructura social.
Bé, a tu no et deixarà dormir la calor i a mi són els horaris de la France el que em tornen boig. Però ací estarem: fent la mà tot el que pugam i més!
besos
david

Gemma ha dit...

Hola Vicent!
Et torno la visita, moltes gràcies per deixar un comentari al meu blog :)
Què tal l'orxata? L'has feta? Estic segura que t'haurà quedat boníssima :)
Nosaltres vam passar les festes d'aquest Nadal passat a Gandia i vam escalar a Bellús i a Aventador, ben a prop de Xàtiva. Ens va encantar la teva terra, la gent i els camps de tarongers... vam passar-hi unes vacances molt boniques :)
Conec un blogger de Beneixama, en Francesc, que em sembla que us podeu entendre molt bé, pel que m'ha semblat al teu post del dilluns sobre la Comunitat Valenciana ;)
A la taula i el llit...
Ens seguim llegint!

Vicent ha dit...

Eva: Sí, de vegades es viu massa pensant el que ha de venir...


Davit: No entenc molt bé la primera part del teu comentari: no sé si vols dir que no comprens el que dic o que no saps què pensar al respecte, o...

L'aportació que fas em sembla molt interessant. Projectar un futur més just és un motor de canvi; un objectiu que fa que, al cercar-lo, provoquem canvis que ens apropen al mateix.

Hi hauria una altra cara d'eixa moneda, pense. La projecció d'un futur inquietant, d'una amenaça, s'utilitza per part del Poder com a mecanisme de control. Versió al refranyer castellà: "Virgencita, que me quede como estoy".


Gemma: El teu bloc és molt dolç. És segur que el consultaré, amb finalitats pràctiques, més d'una vegada.

M'alegre que t'agradara la terreta valenciana. L'orxata va eixir molt bé, de veritat. Sabia més o menys com fer-la, però em vaig guiar amb les proporcions que hi havia a la teua recepta.

Miraré el bloc que em dius.

Davit del carré Blanc ha dit...

Bona nit Vicent,
simplement és que el tema és prou complex per a mi i no puc fer un comentari més general.
El que dius sobre l'utilització del "poder" (un altra "cosa" complexa) pensa-ho i veuràs com, just quan alguns sistemes de govern fan servir eixa amençant visió del futur, és per tal que la gent s'estiga tranquileta al present i sense imaginar-se cap futur.