No tinc dades per a dir el que vaig a dir. Es tracta d'una impressió fruit de la deducció a partir de l'observació.
Us supose coneixedors de l'existència d'un moviment nacionalista caracteritzat per centrar-se exclusivament al territori del País Valencià. No té, entre els seus objectius, perseguir una construcció nacional conjuntament amb Catalunya i Balears, ni tan sols a llarg termini. De fet, solen parlar de "catalans" i "espanyols" com de dos pobles que es troben a la mateixa distància del nostre. Reconeixen, això sí, la unitat de la llengua catalana.
Fan servir el terme "valencianista" per a autodefinir-se. Adjectiu que, tradicionalment, ha estat vinculat al regionalisme espanyolista de dreta i/o d'extrema dreta. I continua estant-ho perquè agrupacions com GAV, Unión Valenciana i Coalición Valenciana segueixen utilitzant el terme. Feu la prova d'escriure al Google "valencianisme" o "valencianista".
La cosa no és nova, en realitat. Ja fa molts anys, allà pels huitanta, es parlava d'una opció anomenada "tercera via", bastant minoritària. Trobe que no hi ha massa diferències entre aquells i els "valencianistes" d'ara. Recorde que la tercera via era vista amb estranyesa pel fet de reconèixer la unitat de la llengua i, al mateix temps, obviar els altres territoris on es parla català.
Em fa la impressió -açò que ve ara és el que dic sense dades, com avançava al començament- que aquest nou "valencianisme" està format, bàsicament, per dos grups:
1) Nacionalistes que abans sí defensaven la construcció dels Països Catalans.
2) Ex-votants i ex-simpatitzants del partit regionalista Unión Valenciana. Dins aquesta formació política hi havia un sector que emprava el mot "nacionalisme", tot i que no reconeixia -almenys no públicament- la unitat de la llengua (L'ex-president de Les Corts i antic membre d'UV Héctor Villalba estava dins aquell sector).
En el cas dels primers, el viatge que han fet em deixa una mica sorprès. En principi, sembla tractar-se d'un canvi d'estratègia: ells mateixos solen al·legar que amb els catalans el nacionalisme no va enlloc, atès que hi ha un anticatalanisme socialment molt estès al País Valencià. Allò d'assumir la realitat, que diuen alguns. Però en realitat no es tracta d'un canvi d'estratègia sinó d'objectiu. Una renúncia definitiva.
Es com si lluites per combatre el racisme i dius: "Mira, els moros no anem a defensar-los perquè així no anem a guanyar-nos el recolzament del poble; estan molt mal mirats! Nosaltres, amb els romanesos, búlgars, sud-americans... Però amb els moros no. No formen part del nostre projecte".
Quant als ex-regionalistes, el camí que han fet sembla que està relacionat sobretot amb la llengua: han acceptat obertament la unitat del català i l'escriuen de manera bastant correcta en general. També s'ha accentuat el seu regionalisme arribant a convertir-se en nacionalisme independentista. Això sí, conserven un cert odi als catalans. De tant en tant, els ix de l'ànima l'esperit del "no mos fareu catalans!".
Amb el canvi d'estratègia/d'objectiu del primer grup es pretén, ens diuen, apropar la societat valenciana al projecte nacionalista "valencianista". De moment, el que s'ha aconseguit ha sigut dividir el nacionalisme al País Valencià. Això sí: els sectors que atorguen prestigi, el món de la cultura, són majoritàriament partidaris d'una construcció conjunta amb Catalunya i Balears, si més no a mig o llarg termini.
12 comentaris:
Jo crec que J. Nadal ha encertat una quarta via! :P
O sigui, que tan per a uns com per a uns altres el problema som els catalans del Principat !! Suposo que igual per això s'han posat d'acord ;)
Cal a dir que al Principat també hi ha gent que quan parla de nació es refereix únicament al Principat.
Realment, penso que tan aquests "valencianistes" com els "principantites" s'equivoquen, i que l'únic que fan es afeblir-nos més en general, per gran alegria dels castellans. Què tal si primer lluitem tots junts contra els de fora i després ja veurem que fem ?
Com a principatí a qui plau la idea d'uns Països Catalans, em dol el pas "enrere" dels valencianistes del primer tipus. Ara bé, benvingut sigui aquest "nou" valencianisme si amb ell molts valencians passen a valorar com cal la seva llengua, i ja no la redueixen a l'àmbit més proper i familiar. El darrer cop que vaig baixar a la ciutat de València, per exemple, seien amb nosaltres dos valencians (un d'ells de família totalment valencianoparlant) que s'adreçaven a nosaltres els principatins només en castellà.
Molts d'ells, un cop s'hagin alliberat de prejudicis o de complexes d'inferioritat i s'estimin de sentir la seva llengua pel carrer, veuran que la unió amb la resta de parlants és la millor opció per a no perdre-la davant de la pressió castellana. I que seria una unió on es mantindrien i es respectarien les diferències històriques, polítiques i culturals entre les diferents parts (valencians, principatins, balears, etc.). Vaja, que per això mateix en diem PAÍSOS Catalans!
Vicent, jo ja no sé com explicar-t'ho perquè ho entengues bé! :D
No es tracta, almenys en el meu cas i en quasi tota la gent que conec del "nou valencianisme, d'una "renúncia". Val a dir, tu ho planteges com si l'únic camí possible fóra el dels Països Catalans i tot el que siga eixir-se'n represente una "renúncia", però no és això. Simplement hi ha diversos camins i cadascú tria el que vol, no per raons estratègiques sinó de convenciment. Per exemple, posa't en el cas del valencianisme anterior a Fuster, que no era majoritàriament catalanista sinó sobretot de País Valencià. Llavors aquells valencianistes estaven "renunciant" als Països Catalans? O simplement eren partidaris d'una proposta política i ideològica que tenia el País Valencià com a marc nacional?
Per molt que alguns hagem entrat en el món del nacionalisme per la via fusteriana -perquè és la principal via d'entrada-, la nostra evolució posterior no és la d'anar renunciant per qüestions estratègiques, sinó la de la recerca d'una proposta nacionalista que ens satisfà com a valencians. En el meu cas personal, hi vaig dedicar els cursos de doctorat a cercar eixa proposta nacionalista que s'adequara al cas valencià i finalment la vaig trobar simplement i planerament en el valencianisme, en una proposta nacional basada en una identitat col·lectiva, un gentilici, un territori i una llengua que històricament s'havien definit com a valencians i encara continuen fent-ho.
El que ve després, que això tinga més possibilitats d'èxit que la proposta nacional catalanista -perquè la identitat, la llengua, el gentilici i el territori ja se senten com a valencians per bona part de la societat- és posterior i no anterior a la tria. Jo sóc valencianista no perquè no veja possibilitats d'èxit en el catalanisme, sinó perquè particularment i col·lectivament no veig les raons per ser catalanista (no he heretat cap sentiment identitari català i no trobe en el fet lingüístic un motiu suficient), però sí valencianista. Això no lleva que, com que compartim llengua, siga partidari en eixe aspecte d'endegar polítiques i projectes coordinats (igual que també en economia, pel nostre veïnatge), però les raons -subjectives i objectives- per ser catalanista no les trobe i, en canvi, sí que les trobe per ser valencianista.
Es tracta simplement d'això, no de renúncies ni d'estratègies. Qui sí que sembla que ho planteja com una renúncia estratègica o momentània és, per exemple, Josep Nadal, que així ho explicà en el post conegut de l'altre dia. I qui també ho plantejava sobretot en termes estratègics era la "tercera via" dels 80-90, que feia una crida a la unió amb els valencianistes de l'altra riba i, per això, oferia un programa comú de mínims. Tots eixos motius no estan en la meua agenda, i crec que tampoc en la majoria d'eixe "nou valencianisme". Som valencianistes per tria, perquè per identitat col·lectiva, per història i per projecció de futur volem ser nacionalment valencians. Jo ho veig molt clar, però està vist que es fa difícil d'entendre-ho des de fora. A veure si ho he aclarit una miqueta...
Salut!
Vicent, pense que ho has exposat prou bé. Sóc de la Vall d'Albaida i tinc la suficient edat per a haver vist com es creava artificialment l'odi a la catalanitat del País Valencià i contra tot el que significara català. De la mateixa manera que criminalment han creat aquest fantasma, li pertocaria a la política desfer-lo. Sempre m'he sentit valencianíssim, i en conseqüència m'he sentit català. Quan pujava a Catalunya, estava a casa; quan anava a Mallorques, anava a casa; i quan anava a Albacete eixia a l'estranger. El meu marc i el dels meus avantpassats és el marc català. No és ni millor ni pitjor que el castellà, però no és el meu.
I sí, els anys també m'han ensenyat a veure en totes aquestes positures postmodernes en formes de pegar-li voltes al perol. S'escaroten molt contra el catalanisme, però tenen una gran permissivitat amb el ponent.
En els darrers trenta anys hem vist un grandíssim retrocés del català en tots els àmbits i en molts territoris del PV.
Salut i Terra
Amb tot l'afecte, quan dius...
«No tinc dades per a dir el que vaig a dir. Es tracta d'una impressió fruit de la deducció a partir de l'observació.»
...xe, pareix que ara calga ser erudit, teòric i fer pregones anàlisis per parlar de política! Crec que és bo que opinem sense por d'ofendre. Al teu text dius coses interessants, fas un esquema correcte i senzillet d'un fenomen que està passant (només en la blogosfera?)i dones la teua opinió.
A banda d'açò... la comparança amb els moros no l'acabe de veure...
Salut i goig!
Aurora: Pot ser...! :)
Carquinyol: És cert que molts nacionalistes catalans pensen només en Catalunya. Però em fa l'efecte que es tracta d'una postura resignada, davant l'odi i més odi provinent del País Valencià. Vull dir que la majoria dels nacionalistes catalans sí tenen com a ideal sincer els Països Catalans.
Vecord: Pense que és una obvietat que el més convenient -almenys en relació a la llengua- és tenir com a meta una construcció conjunta de Catalunya, Balears i País Valencià. El castellà es menja al català.
Vent: Dius "tu ho planteges com si l'únic camí possible fóra el dels Països Catalans i tot el que siga eixir-se'n represente una 'renúncia'".
No és això el que dic. El que plantege és que una gran part d'eixe nou moviment nacionalista autodenominat "valencianista" (no t'he assenyalat a tu en cap moment) està formada per persones que abans defensaven una construcció nacional conjunta de tots els territoris de parla catalana (diguem-li Països Catalans o com siga).
Potser hi ha "valencianistes" que, des de sempre, han sigut nacionalistes valencians, considerant Catalunya tan estrangera com Espanya. Però em fa l'efecte que no en són molts.
Em consta que molts -en conec personalment alguns- han fet un viatge ideològic. I sí que s'han exposat raons estratègiques. Però, a la fi, es tracta d'un canvi d'objectiu (en els casos en què dic; repetisc que no parle de tu). I això és una renúncia. No dic que siga il·legítima, però sí és un canvi clar de posició que a mi em deixa una mica perplex.
Francesc: Gràcies pel comentari. És una evidència el retrocés lingüístic; i trobe que es una altra evidència el fet que la millor manera de defensar la nostra llengua és dins un projecte amb Catalunya i Balears. Si és que estem parlant d'un territori que geogràficament ja és una unitat!
Josep Lluís: Gràcies també pel comentari. Sí que trobe que és interessant expressar les nostres reflexions, tot i no haver fet estudis respecte a l'assumpte tractat, si podem aportar alguna cosa.
La comparança amb el racisme... Potser no és la més afortunada, no ho sé. Vull dir que si el teu objectiu és lluitar contra el racisme, no vas a fer renúncies: lluitaràs contra el racisme (i no contra una part d'eixe racisme, per conveniència estratègica). De la mateixa manera, no veig lògic canviar l'objectiu (de Països Catalans a País Valencià exclusivament) per raons estratègiques.
Vicent, quasi sempre estic d'acord amb les opinions que expresses en l'aixeta, però ara no.
I no és per que jo forme part d'aquest nou "valencianisme", que no és el cas. Ni per generació, ni per convenciment forme part d'aquest grup de gent. Però en absolut crec que la seua postura siga cap renúncia.
De fet, pense que dins del moviment nacionalista sempre han hagut matisos, i no tot el món ha tingut tan clar com dius tot això de la nació catalana. Per exemple, els partits polítics nacionalistes del País Valencià no han utilitzat normalment el gentilici "català" o el topònim "Catalunya": ni el PSPV (quan encara era nacionalista abans d'integrar-se al PSOE) ni la UPV, ni el Bloc, ni Esquerra Republicana, que es va fa afanyar molt a canviar de les seues sigles la C per PV (i això que ells ho tenen molt clar! ... molt clar, però ho amaguen).
El concepte Països Catalans defineix uns territoris amb una llengua comuna, amb tot el que això implica, que és molt -i més encara en una situació de subordinació política com la nostra-. I encara que per a molta gent Països Catalans siga sinònim de nació catalana, no ho és, de fet per a molta gent no ho és. Concretament, la majoria de catalans de Catalunya, utilitzen amb normalitat el terme Països Catalans, però quan pensen en la nació els límits són els del Principat, i prou! I és que el terme "nació" és prou esvarós i complicat. De fet hi ha molts teòrics i molts llibres sobre la qüestió.
Si del que estem parlant és d'un estat independent, aleshores em pense que aquesta discussió és una gran pèrdua de temps i d'energia, perquè, al menys ací al País Valencià, estem a mil anys llum d'això. No creus?
Si algún dia el País Valencià està en situació de decidir la independència, ja tindrem temps de decidir com la volem: un estat totalment independent, o una confederació amb la resta dels Països Catalans, o el que siga. Ací, i això no crec que ningú ho discutisca, el nacionalisme dominant (molt, molt dominant) és l'espanyol i només hi ha una manera de poder canviar això i és treballant tots junts.
Com diu Partal al llibre "País Valencià, Segle XXI":
"jo no em pense barallar mai amb ningú que defense la llengua i el seu ús normal en el nostre país, siga de la forma que siga i sota la bandera que siga. Potser discreparé de la seua estratègia ... però no faré res que puga ser interpretat com una agressió perquè ací fem falta tots ... I només des d'aquesta premissa de respecte i voluntat de construcció és que estic disposat a discutir."
kirikú, crec que no estem tan en desacord en aquest assumpte.
Sols tractava de destacar el fet que una part important (no sé si la meitat o més) d'eixe nou moviment "valencianista" està formada per gent que abans defensava la idea de Països Catalans. Matise açò.
No dic que abans eixe sector fera servir el terme "Països Catalans" ni mots que sonaren a "català". Ací el nacionalisme sempre ha parlat de País Valencià, del valencià si ens referim a la llengua. I a mi em sembla bé: jo em considere valencià, del País Valencià.
Però trobe que hi ha hagut sempre la idea -més o menys implícita, més o menys oculta- que Catalunya i Balears són els nostres germans. La idea d'un horitzó, a mig o llarg termini, on tots els territoris de parla catalana ens articulem d'alguna manera.
Parle d'utopies, és clar. Però també és una utopia la pau, la desaparició de l'exclusió social, la destrucció del capitalisme i moltes altres coses. Les utopies, per a mi, són el destí cap al qual caminem. Sé que és una meta a la que no hi arribarem segurament, però la vida cobra sentit quan fas coses que vagen en la direcció d'aconseguir allò en què creus. No és igual d'utòpic un País Valencià independent?
Aquest nou moviment tanca les portes totalment a cap intent de construcció conjunta amb els altres territoris de parla catalana. En eixe sentit, es tracta d'una novetat en el discurs nacionalista, o una reedició de la marginal tercera via.
Sé, per descomptat, que el terme "Països Catalans" és el més impopular que hi pugues fer servir actualment al País Valencià. Jo crec en les estratègies també. Però no es pot confondre estratègia amb canvi d'objectiu.
Parlem d'una renúncia? Depèn.
Si ens referim a la gent que estava abans a l'òrbita d'Unión Valenciana, no.
Si es tracta d'aquells que sempre han sigut independentistes exclusivament valencians, que consideren Catalunya i Espanya igual de llunyans, tampoc.
Jo el que dic és que hi ha una renúncia en aquella gent que abans defensava un nacionalisme obert, amb mires a un enteniment futur amb Catalunya i Balears, i ara ha descartat de manera definitiva eixa opció.
Jo no sé, kirikú, si parle d'un Estat o de què exactament quan expresse quin és el meu ideal de construcció nacional. Sí tinc clar que és autodestructiu tancar les portes als nostres germans. Pense que, en un horitzó més llunyà o menys, hem de tenir la utopia del que molts anomenen Països Catalans. Però se li pot dir d'una altra manera, això és el que menys importa.
Estic d'acord amb tu amb el que dius del nacionalisme espanyol, per suposat.
També crec que, amb aquests "valencianistes" (no amb els del GAV, evidentment) hi poden haver punts de col·laboració. Només el fet de fer servir la nostra llengua és quelcom molt important. Subscric el que diu Partal i, per tant, el que opines tu.
Vicent, jo pense que eixa idea de "germandat" amb Catalunya i Balears sí que la tenen aquesta gent (els nous valencianistes que dius). Al menys així m'ha semblat en moltes ocasions llegint el blog de Baydal. Ací mateix ell t'ha dit que es partidari "d'endegar polítiques i projectes coordinats". És més pense que eixa idea ha estat sempre present. També en el valencianisme de preguerra.
I un altra cosa, jo no crec que hi haja cap nacionalista que haja renunciat a un projecte obert, que estrete lligams amb Catalunya i Balears. De veritat creus tu que el nacionalisme ha renunciat a això?
Aquest "nou valencianisme" de que parlem prové de la ciutat de València, que ja saps que és molt, molt "heavy" en totes aquestes qüestions. Són gent jove del cap i casal que no venen del catalanisme (al menys en el sentit el polític). Per això lluny de considerar-los un moviment negatiu, que ens resta forces, ens divideix i tot això, pense que són una nova aportació, que pot sumar més gent i que enriqueix el nostre moviment donant-li més matisos ... o això em pareix a mi.
No estic d'acord amb ells en moltes coses (jo sí que crec en els Països Catalan) i a sovint he discutit amb Baydal en el seu blog. Però no em sent incòmoda al seu costat. Són treballadors, compromesos i entusiastes, respectuosos i educats. Per això no em sembla bé el tracte que Cucarella i cia. els dona en el seu blog.
En fi, és una opinió com un altra.
Ah! I jo també pense que les utopies són necessàries, clar.
(i ara me'n vaig a dormir que d'ací a un ratet ja estic alçant-me per a anar-me'n a currar ... ai!)
kirikú, mira que et gites tard, eh?
Anem per parts.
1) No sé en què podria consistir a la pràctica això de les "polítiques i projectes coordinats". Sí sé, en canvi, que la millor coordinació seria una construcció nacional conjunta. El problema és que eixe "valencianisme" incorpora certs prejudicis ("Quina mania de voler que siguem catalans!", he arribat a llegir a algun d'ells, per exemple) que suposen un entrebanc a l'hora de posar en marxa projectes conjunts. T'assegure que molts d'eixos "valencianistes" no volen saber res de Catalunya. Molts provenen de l'òrbita d'Unión Valenciana.
2) No dic que el nacionalisme haja renunciat a res. El que tracte de dir és que hi ha gent que ha fet una reconversió ideològica: dels Països Catalans a un "valencianisme" on es parla de catalans i espanyols com de dos pobles que ens són igual d'aliens. Una part important (la meitat o més) d'eixa nova tercera via. En el cas de les persones que han fet aquest viatge, és clar que hi ha una renúncia, en benefici d'un suposat èxit de la nova proposta.
3) Pense que, en part, aquest "valencianisme" sí pot suposar una aportació, com dius: l'ús de la llengua, sobretot. Però al mateix temps presenta un perill. M'explique, dic la meua argumentació (no sóc despectiu amb ells, dic el que pense realment).
En la mesura en que s'incorporen prejudicis irracionals envers els catalans (alguns "valencianistes", per exemple, fa un ús de la llengua a la carta, molt secessionista, sense voluntat d'arribar a un estàndard comú) s'impossibilita el treball conjunt amb el Principat.
També, degut a que es limita el territori al País Valencià, la força per a defensar la nostra llengua és menor. La fragmentació, en aquest sentit, és autodestructiva.
I sí que crec que aquest "valencianisme" està contribuint a una divisió del nacionalisme. Als blocs hi ha debats molt encesos, s'ha creat una confrontació. També la posició actual del BNV ha suposat un enfrontament amb sectors del món de la cultura, més o menys vinculats a Fuster. Almenys, de moment, eixe és el resultat. Però repetisc que sí que hi pot haver enteniment en alguns punts, en la promoció de la llengua sobretot.
I bé... Seguirem xarrant. Pense que, en tot cas, aquests debats poden ser positius si hi ha serenitat. Com a mínim per a replantejar les idees, reforçar-les amb arguments, generar interés...
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada