dissabte, 12 de setembre de 2009

Joves consentits i autoritat

La setmana passada, a les festes de Pozuelo de Alarcón, un grup de 200 joves que feien un "botellón" es va rebel·lar contra la policia, produint-se una batalla campal amb ferits, cotxes en flames, pedres, pilotes de goma, senyals de tràfic arrancades... Una escena pròpia d'una revolta motivada per una reivindicació política: la comparació més pròxima es pot fer, possiblement, amb l'anomenada kale borroka a Euskadi. Però ací no hi havia cap protesta social; sembla que fou una reacció a l'ordre d'interrompre el "botellón" per part de la policia.

Enrique Múgica, Defensor del Poble, va fer unes declaracions en relació a l'assumpte. Lluny d'enfocar la cosa amb un mínim de rigor, va caure en una sèrie de tòpics que podrien haver estat exposats perfectament a la barra d'un bar. El seu missatge se centrà en la falta d'autoritat dels pares i -en menor mesura- professors com a origen del problema. Tractem aquesta idea, deixant a banda l'original diferenciació que cal fer, segons Múgica i José María García, entre "llibertat i llibertinatge" o allò tan profund que no s'hauria de permetre el tuteig als mestres.

Afirmar que molts comportaments violents de gent jove són conseqüència d'una educació excessivament permissiva per part dels pares (en els casos on existeix la família tradicional, que eixa és una altra) és afirmar una obvietat. Això ho veiem tots. El que és més complicat és saber per què les mares i pares actuen, en general, així. Perquè, a més, es tracta d'un fenomen que està donant-se als països occidentals, no únicament a l'Estat espanyol.

Pensa Enrique Múgica que els pares s'han tornat bojos tots a l'hora i han optat per no exercir l'autoritat davant els fills? Tan senzill és el tema?

Les mares i pares són una peça més en l'engranatge social. Dir que ells són el problema és no tractar d'aprofundir. La conducta generalitzada consistent a consentir els fills és -ha de ser- conseqüència d'una multiplicitat de factors. Jo no sé quins, però estaria bé que quan es produeix un fenomen que considerem preocupant tractem de preguntar-nos per què succeeix.

La societat actual a l'Estat espanyol és molt diferent a la de fa, per exemple, vint anys. Així, de primeres, se m'ocorren algunes coses: consumisme, individualisme, aparició d'altres formes de família, inseguretat ciutadana, menys socialització al carrer... A diferent societat, diferents comportaments. Culpar els pares és el recus fàcil.

Capítol a banda mereix allò de l'autoritat dels professors. Si el docent representa menys autoritat que abans per als xiquets no és degut a un canvi en la manera d'afrontar les situacions per part del mestre: l'únic canvi significatiu seria, per a mi, la desaparició del càstig físic.

Dir que el professor renuncia a exercir l'autoritat és una acusació injusta. Sóc mestre interí i he vist moltes escoles i molts docents. Evidentment, hi ha de tot. Però, possiblement, l'escola és justament l'únic lloc on el xiquet se sotmet a unes normes de veritat, amb càstigs i premis. Al col·legi no hi ha excés de permissivitat, almenys no en general. Una altra cosa és que els alumnes mostren una rebel·lia que abans no mostraven: això és el reflex d'una societat diferent; focalitzar la mirada a les aules seria un error.

Segurament, l'escola hauria de fer un canvi radical per tal d'adaptar-se a la societat de hui. Hauríem de començar per replantejar això de l'AMPA, perquè molts xiquets no estan amb un pare i una mare: hi ha noves formes de família, com deia abans. Però això ja és un altre debat.