La transformació de Camps

Va ser durant la retransmissió televisiva de la Romeria de les Canyes a Castelló (què collons faria jo veient allò!) quan em vaig adonar, per primera vegada, del canvi experimentat per Francisco Camps. La seua cara, després de la publicació de l'escàndol de la trama Gürtel on apareixia ell presumptament implicat, ja no fou la mateixa que abans. Qui sap si el seu estat anímic, unit al consum de medicació per als nervis i a un possible insomni, tingué com a resultat una transformació del seu rostre: Camps apareixeria, a partir d'aquell moment, més envellit, amb els ulls menys oberts i una expressió malaltissa.

Això va ser una impressió meua. Sóc un mal fisonomista, però em vaig estar fixant en les fotos aparegudes als mitjans i em ratificava en la sensació que he descrit dalt.

Tractant de fer una comprovació empírica, he mirat a Internet imatges del President d'abans i de després que el seu nom apareguera relacionat amb el cas de corrupció. No me n'he anat molt lluny a l'hora de cercar les fotos anteriors: totes són de 2008. És a dir, que no val allò que la diferència entre la cara que feia abans i la de després és atribuïble a un envelliment natural.

No sé si he pecat de seleccionar, inconscientment, aquelles fotos que confirmen la meua teoria; de caure en el típic error d'un investigador que busca acríticament la confirmació de la seua tesi prèvia (Trobe que no: no he vist cap imatge de Camps que pertanya a 2008 on faça la cara que fa a partir de febrer d'aquest any; i viceversa). He intentat plasmar en imatges el que era una sensació confirmada dia rere dia mitjançant el contrast de la percepció amb el record. Compareu:

FRANCISCO CAMPS, 2008

FRANCISCO CAMPS, 2009
(després d'eixir als mitjans la seua presumpta implicació en el cas Gürtel)

D'una expressió de triomf, de seguretat, de prepotència... passem a un rostre que transmet absència de realitat, malaltia o poca naturalitat, i tristor.

Acabe mostrant-vos una imatge que pertany al Debat de Política General celebrat ahir mateix. Es veu xicotet a Camps, però jo sí que aprecie un somriure estrany, en la línia de l'expressió mostrada pel President a partir de febrer de 2009.



Sincerament, jo pense que aquest home està molt tocat anímicament per tot l'assumpte d'El Bigotes i companyia. I de la manera en què estan posant-se les coses ara, no sé fins on aguantarà. Per mi que se'n vaja ja: no guanyaríem res, segurament, però alguns tindríem una vertadera satisfacció.